1-     Quin són els principals reptes i projectes de la Diputació de Barcelona? El nostre repte principal és contribuir a governar el nou escenari social, econòmic i demogràfic de la província de Barcelona, des de la proximitat i el treball en xarxa amb els ajuntaments. Fenòmens com la immigració, l’augment de les persones grans dependents, l’evolució de les estructures familiars o la creixent desterritorialització de l’economia i la cultura, ens situen en un context de canvi que exigeix noves respostes polítiques i institucionals. Durant aquest mandat, les nostres prioritats són: la cohesió social i territorial, la millora dels barris, l’habitatge, la promoció del civisme a l’espai públic, la millora de la mobilitat; i, pel que fa al desenvolupament econòmic: el comerç, el turisme, el suport al teixit productiu i fomentar una ocupació de més qualitat. I també estem plenament implicats amb les polítiques que han de desenvolupar els ajuntaments en relació a la llei de serveis socials i a les persones amb dependència o en relació a l’educació. Les nostres línies d’actuació han de permetre una major igualtat d’oportunitats en l’accés a uns serveis públics de qualitat i, al mateix temps, s’han d’adaptar a la diversitat d’un món municipal, que no té ajuntaments prototípics. Per nosaltres, cada municipi i cada ajuntament mereix una atenció singular i el nostre objectiu és que tots ells vertebrin un sistema local fort i equilibrat. Aquesta és la nostra raó de ser i la idea força que orienta el pla de mandat 2008-2011. Un pla de mandat que també estableix que la perspectiva de reforma institucional que dibuixa l’Estatut ha de reforçar l’autonomia local. 

2-     Quina serà la seva aportació com a president de la Diputació? 

Arribo a la presidència d’una institució local de referència per la seva trajectòria i amb una bona planificació de futur. La meva voluntat és desplegar el nostre pla de mandat amb rigor i actuar com un president que treballa incansablement amb i pels ajuntaments i els seus veïns i veïnes, suma esforços amb ells i amb la resta d’ens locals, i dialoga amb altres nivells de govern i agents socials i econòmics per promoure el municipalisme. Aquesta és una de les raons per les quals he assumit les funcions de representació i direcció que corresponen al President, mantenint les atribucions de gestió en matèria de concertació i assistència local que ja tenia. Vull que els ajuntaments continuïn pensant que la Diputació atén i resol les seves necessitats, entén els seus reptes i contribueix a la qualitat dels seus serveis públics i a la visió estratègica de les seves polítiques, perquè estic convençut que aquesta és la millor manera de promoure els interessos locals que són, alhora, els interessos de la ciutadania. Vull disposar d’una visió global dels reptes i les necessitats dels ajuntaments sense oblidar la gestió, perquè el contacte amb la realitat de les nostres polítiques d’assistència i concertació és necessari per desenvolupar amb eficàcia les funcions de direcció política de la Diputació i ser una “veu qualificada” i defensora dels nostres governs locals, quan calgui. Espero que aquest sigui el valor afegit de la meva presidència de la Diputació.  

3-     Com és la relació amb la resta de Diputacions? 

 La relació que tenim amb la resta de Diputacions és positiva i estic convençut que continuarem trobant espais de diàleg i d’acord per promoure els interessos que compartim. Almenys aquesta és la meva intenció. La Diputació de Barcelona sempre ha treballat per establir complicitats i acords entre totes les Diputacions catalanes i, a través de la Fundació Democracia y Gobierno Local, treballem per compartir anàlisis i propostes sobre el nostre paper com a administracions locals de segon nivell amb les diputacions de la resta d’Espanya. Ens trobem en un moment d’especial rellevància pels governs locals. Aquests espais de col·laboració fins ara han resultat positius per tots, i són cada vegada més necessaris. 

 4-     L’Estatut de Catalunya recull una nova organització territorial. Amb l’aparició de les vegueries, quin serà el paper de les Diputacions?

 L’Estatut d’Autonomia estableix una organització territorial que reforça el paper dels governs locals de segon nivell i la seva capacitat per promoure l’autonomia local i fer efectiu el principi de subsidiarietat. Nosaltres entenem que aquest paper s’ha de respectar i potenciar, tant si som Diputació com si som Vegueria. No podem multiplicar els nivells de govern i administració que tenim. La reforma  territorial s’ha de plantejar a partir de criteris d’optimització dels recursos públics, evitant duplicitats innecessàries i apostant per la millora de la qualitat dels serveis públics. I la nostra voluntat d’establir complicitats amb el món local català i amb el Govern de la Generalitat ens ha de permetre avançar en aquesta direcció, perquè el camí que porta de la regulació estatutària a un nou model institucional encara està per construir.  

5-     Com han de ser les diputacions del S-XXI? 

Ja estem al segle XXI...i la Diputació de Barcelona funciona i ho fa bé. Tenim un bon equip de professionals i un model de cooperació contrastat que ha esdevingut un referent per la resta d’administracions locals de segon nivell. Aquests dos actius, que crec que són essencials per qualsevol diputació, ens han de permetre adaptar contínuament les nostres estratègies i les nostres polítiques a entorns locals cada vegada més diversos i canviants. Necessitem institucions que reflexionin contínuament sobre el seu paper a la societat. I la Diputació de Barcelona ja ho ha començat a fer a través del RESET. Aquest procés participatiu obert als ajuntaments, al personal de la casa i a experts externs ens ha donat un nou horitzó estratègic, articulant conceptualment el pas d’una administració local a un govern local en xarxa. A través del RESET hem demostrat la nostra voluntat de repensar-nos al mateix ritme d’evolució de la societat, per avançar cap a un model institucional que doni respostes ràpides i efectives als moments de complexitat i incertesa que vivim, que pensi i planifiqui a mig i llarg termini en el context d’un món obert, que estigui capacitat per articular noves xarxes de governança i que doni una orientació en clau de proximitat a l’acció pública. Aquestes idees, sens dubte, responen a la meva idea de les diputacions del segle XXI. 

6-     Quin és el seu parer respecte la reforma del sistema de finançament local? 

L’actual model de finançament local està basat en la Llei d’Hisendes Locals de l’any 1988 amb les reformes introduïdes l’any 2002, que es van limitar bàsicament a  modificar i provocar la quasi desaparició de l’IAE i modificacions en les participacions en els ingressos de l’Estat. En aquests vint anys de vigència de la Llei, la societat i els ajuntaments han canviat molt, les necessitats de la ciutadania s’han modificat i ampliat i els ajuntaments, com administració més propera al ciutadà, han tingut que donar resposta a aquestes noves demandes, encara que moltes vegades aquests serveis eren competència d’altres administracions. Avui ningú posa en dubte la despesa supletòria que assumeix l’administració local.  El principi de suficiència, entès en termes comparatius de mitjans financers disponibles i competències atribuïdes legalment, que va marcar l’aprovació inicial de la llei, va durar poc temps i els ajuntaments han pogut equilibrar les seves finances gràcies a l’increment de la seva pressió fiscal i als ingressos generats per la important activitat immobiliària generada en aquest període. Però aquest model ha tocat sostre, l’actual situació caracteritzada per una davallada del sector immobiliari i dels ingressos generals de l’Estat, afecta de manera significativa a les finances dels ajuntaments i del sector local en el seu conjunt. Ha arribat el moment de modificar i potenciar el sistema de finançament local. La reforma ha de donar compliment als principis de suficiència i autonomia i té que basar-se en els tres pilars que estableixen la Constitució i l’Estatut de Catalunya com a fonts de finançament dels governs locals: els tributs propis, la participació en els ingressos de l’Estat i la participació en els ingressos de la Generalitat. Quant als tributs propis cal fer una revisió per millorar i simplificar la seva gestió, així com fer un replantejament de l’IAE que és l’únic impost municipal que grava l’activitat econòmica que es genera en els municipis. Pel que fa a la participació en els ingressos de l’Estat a part de potenciar-la, cal eliminar les desigualtats que es produeixen en el que rep cada ajuntament, especialment pel tema de la grandària dels municipis; i per últim, i no menys important, quant a la participació en els ingressos de la Generalitat cal donar compliment a l’article 219 de l’Estatut que parla del fons de cooperació local en relació a la suficiència de recursos dels governs locals.  

7-     La Diputació ha dedicat molts esforços a estudiar els serveis impropis que assumeix el món local. Com es pot corregir aquest greuge?

 El nou escenari de col·laboració i respecte institucional que hem anat desenvolupant amb la Generalitat ens ha permès resituar els serveis impropis de la Diputació. Podríem dir que és un objectiu que s’ha assolit a bastament en el nostre cas. En el cas dels ajuntaments la situació és diferent i s’ha de buscar un nou sistema de finançament que sigui més just, a partir dels principis que li acabo d’explicar. La despesa no obligatòria arriba al 27% i l’hem d’abordar amb rigor. Tant l’Estat com la Generalitat han reconegut la necessitat fer-ho. De fet, el nou Estatut d’Autonomia garanteix per primera vegada una autonomia municipal més forta perquè estableix que la transferència d’una nova competència als ens locals ha d’anar sempre acompanyada dels recursos adients per a exercir-la. Aquest reconeixement, encara que avui no tingui una aplicació real, estableix unes regles del joc que ara s’han de fer efectives per arribar a un nou equilibri entre les competències i el sistema de finançament local.  

8-     Què creu que pot aportar l’ACM a la Diputació de Barcelona? 

 Ambdues institucions tenim una relació que fa uns anys segurament era impensable i ara la volem potenciar perquè tenim interessos comuns. És important que arribem a visions compartides en el procés de desplegament de l’Estatut i en la reforma del sistema de finançament local. I també ho és que continuem desenvolupant una trajectòria de col·laboració que només pot ser positiva pels ajuntaments i la ciutadania. Recentment  s’ha aprovat una declaració conjunta de l’ACM i la FMC que demana que es creïn les condicions legals i financeres pel desenvolupament dels petits municipis. I aquesta línia de treball és plenament compartida per la Diputació de Barcelona. La diversitat del territori de la província i dels seus municipis i ajuntaments ha d’impregnar amb més força les nostres  polítiques i la nostra visió del món local, perquè dels 311 municipis que tenim, a l’entorn d’uns 100 -98 concretament- tenen menys de 1.000 habitants i uns 190 en tenen menys de 5.000.  Molts d’aquests petits municipis són “petits” en població i grans en territori, i les seves característiques requereixen polítiques de concertació i d’assistència més flexibles. Cada ajuntament s’ha de poder sentir identificat amb la Diputació i nosaltres hem de fer el possible per garantir els interessos de tots ells i de la resta d’ens locals, i fer-ho en tots els espais de diàleg i decisió que els afectin especialment. L’adhesió de la Diputació a l’ACM ratifica aquesta voluntat que ja hem posat de manifest anteriorment a través d’una trajectòria de col·laboració que no és nova, i de la nostra pròpia acció política i institucional. La Diputació de Barcelona treballa i ha treballat sempre pels ajuntaments i això ho fa amb independència de pertànyer des de sempre a la Federació de Municipis de Catalunya o ara, també, a l’Associació Catalana de Municipis i Comarques.